Google+ Badge

divendres, 31 de març de 2017



Crec que és important fer una reflexió sobre la situació de les escoles i el professorat.
Alguns informes ens recorden  que  un de cada quatre professors i professores de la majoria dels  països, perd al menys 30% del temps d'ensenyament a causa de la conducta pertorbadora, ara es diu disruptiva,  dels estudiants o de les tasques administratives  del centre, i en alguns indrets s’eleva al 50%. Predominantment a secundària. I això provoca disfuncions en el professorat o malestar docent. Com evitar això? Què està passant?
La resposta és difícil. La realitat és la que és i amb això s’ha de treballar, però sí que podem fer alguna cosa des de la professionalitat docent per esmorteir aquest fet. Per exemple, dues qüestions que són internes del centre com  treballar de forma més col·laborativa amb un projecte coherent de centre i comunitari  i altra lluitar contra l’aïllament professional, posant imaginació en les estructures de l’aula i centre (canviant espais, nombre de professors i professores per grups, aules obertes, aprenentatge més situat, projectes, tallers...) i altre, que ja no depèn del centre, és que s’augmenti el personal pedagògic de recolzament i l’equipament que, actualment aquí, és inferior a la mitja de la OCDE.
I no podem dir que el professorat no posi esforços com es comprova en les alternatives que estan sortint, però és una evidència que qui té un més alt desenvolupament professional o sigui més formació, tendeix a estar millor preparat per enfrontar-se a aquestes reptes de l'ensenyament. I aquí estem baixos de desenvolupament. Això és evident, ja que s’està eliminat brutalment la formació permanent i no hi ha carrera docent. Per tant, necessitem més formació, més desenvolupament professional i una carrera docent del professorat.
Però tenim obstacles. Encara trobem que molt professorat a casa nostra té una idea de l’ensenyament a favor de la transmissió directa i no constructivista i que també que es col·labora poc entre ells amb una idea d’aula tancada. La formació inicial i, sobretot, la permanent, la carrera docent amb un bon estatut docent, la modificació de l’entrada i l’accés a la professió i els incentius ajudarien a canviar a aquesta concepció històrica i cultural  més predominant a  l’educació  secundària.
També tot està lligat a la percepció del reconeixement, ja que les recerques ens corroboren que hi ha una sensació de falta de valoració (no de satisfacció de la feina feta que és alta), i encara que la societat valori el professorat com diuen les enquestes sociològiques, no podem evitar pensar que com es pot sentir un professorat que ha estat, en els darrers anys, castigat pels retalls, les propostes agressives de l’administració que encara continuen i ser bocs expiatoris de la crisi econòmica.
En resum, segons el meu parer, milloraria la formació i el desenvolupament del professorat de casa nostra i es reduiria aquest fatídic temps de posar ordre si s’augmentés la inversió a la formació permanent, es revisés els currículums de la formació inicial i qui accedeix a ella, es modifiqués l’accés a la professió docent amb programes d’inducció professional conjuntament amb la Universitat. També si s’establís una carrera docent que permetés incentius professionals i a més que es donés una major autonomia del professorat, es treballés en xarxa i es potenciés un treball col·laboratiu en els centres que permetés treballar conjuntament projectes de millora, segur que tot això no pal·liaria totalment el problemes que tenen els centres, però segur que ajudaria a la seva millora i, per tant, a una millor educació, a un major aprofitament del temps i a reduir el malestar docent.

dissabte, 25 de febrer de 2017

Pobreza infantil y educación. https://www.dropbox.com/s/py6ku4n4qfdmlji/322686341-Julio-Rogero-Francisco-Imbernon-Rodrigo-J-Garcia-Carmen-Ferrero-Enrique-J-Diez-y-Jaume-Carbonell-Pobreza-Infantil-y-Educacion-Cdp-470-Sept-201%281%29.pdf?dl=0

dimecres, 8 de febrer de 2017

L’ús i mal abús dels termes pedagògics

Els polítics i tertulians, per la seva banda, són molt donats a dir: “Hem de fer o s’ha de fer pedagogia”. ¿Per què en lloc d’omplir-se la boca de fer pedagogia i fer didàctica no miren de millorar-la en l’educació dels ciutadans?

 
 
Aquesta reflexió ja fa temps que la volia fer, però arran del cas del jutge Santiago Vidal he pensat que ara era el moment.  No entraré en l’afer del jutge, ja que altres persones i mitjans n’han parlat en excés i encara cueja. La meva reflexió ve per les seves excuses sobre per què va dir el que va dir. Deia en un comunicat: “He fet unes declaracions en un to col·loquial, intentant ser didàctic en el procés, però és evident que, preses en la seva literalitat, no s’ajusten a la realitat”. O sigui, que la didàctica li permetia ser mentider o en paraules actuals utilitzar una potsveritat que ja s’analitza des de 1992 i que s’ha posat de moda amb l’elecció de Trump. La postveritat implica que les persones atenen menys als fets objectius que a les emocions i creences. O postmentida, que ja no ho sé exactament.
Els polítics i tertulians, per la seva banda, són molt donats a dir: “Hem de fer o s’ha de fer pedagogia”, “farem pedagogia”, “al govern li falta pedagogia” o alguna frase similar on se cita la pedagogia. I segur que per a molta gent que no és del món de la pedagogia li deu sonar a alguna cosa important, acadèmica, sumptuosa o, al menys, curiosa. O sigui, que la responsabilitat de mal govern, de no arribar bé a l’elector, de corrupció mal explicada, de mentides dites… és de la pedagogia i la seva didàctica, i el consol dels conferenciants és que fer un discurs didàctic serveix per entusiasmar les masses, digui el es digui.
Ja sabem que el concepte pedagogia es dedica als sabers educatius, però avui dia no és pura tècnica, sinó que comprèn molts aspectes ètics i morals. Paolo Freire ens deia que utilitzar la pedagogia exigeix sempre saber escoltar, que tots sempre aprenem, o que estudiar no és un procés mitjançant el qual es consumeixen idees, sinó que estudiar és crear precisament aquestes citades idees. ¿És això el que pretenen els polítics quan parlen de pedagogia? ¿O únicament pretenen parlar de millorar la comunicació, que és més simple i més normal, o del seu fracàs al no arribar a la gent amb les seves propostes?
El jutge esmentat abans feia els seus discursos com a eina didàctica. Per no entrar en disquisicions acadèmiques, la didàctica pretén millorar l’ensenyament amb una finalitat de millorar l’aprenentatge i la vida social del que aprèn. ¿Pretenia millorar la vida, el jutge? Potser sí, però no utilitzava un procés didàctic sinó que mobilitzava les emocions (postveritat o postmentida?) encara que és possible que les seves paraules fossin didàctiques, ja que s’adequaven a l’auditori, que és un dels principis de la didàctica. Però no és una excusa, el seu didactisme discursiu.
I mentre els que exerceixen la pedagogia i la didàctica escolten aquestes paraules, veuen que les utilitzen en un abús i mal ús del que ells practiquen amb molt d’esforç. I que, a més, a la realitat, els tenen poc en compte. Molta pedagogia i didàctica en els seus discursos i res dels pedagogs. ¿Per què en lloc d’omplir-se la boca de fer pedagogia i fer didàctica no miren de millorar-la en l’educació dels ciutadans? Que facin comunicació i política, que és el que volen dir i han de fer, i deixin els termes pedagogiadidàctica en pau i no els utilitzin com el seu comodí d’incompetència

dimecres, 25 de gener de 2017

 

Reivindicació d’una veritable educació pública

 
L’extensió de l’escolarització democràtica dels pobles mitjançant l’educació pública ha estat, i encara és, una gran conquesta social no exempta de conflictes i d’interpretacions. Sobretot quan es diferencia educació pública d’escola pública.
Si ens remuntem a la història i considerem la revolució francesa com el naixement real de l’educació pública trobem els principis fonamentals encara vigents:
  • El laïcisme del currículum
  • Educar ciutadans autònoms
  • Educar a tots i en totes les edats
  • La separació escola-esglésies-poders
  • La igualtat en l’accés a l’educació d’homes i dones
  • El no sectarisme de les minories
Ho compleixen moltes escoles o sistemes educatius d’avui dia? L’escola pública és una veritable educació pública?
Tornant a les arrels, també és cert que l’educació pública comença quan apareixen les noves formes de producció capitalista. O sigui, no neix per a la igualtat, sinó per millorar la instrucció en un món capitalista que necessita mà d’obra més instruïda. Serà posteriorment i, a base de moltes lluites, quan assumirà aquest paper de garant del públic, del que és de tots i per a tots, d’advocar per una educació pública no classista ni segregadora per promocionar i defensar la democràcia dels pobles.
Però avui dia encara continuem amb el debat de com ha de ser l’educació pública. En lloc d’acollir-se en les velles idees i concepcions del passat, on ha predominat un estancament de l’educació pública, hauríem de lluitar amb nosaltres mateixos i amb els altres per comprendre, interpretar i construir, des del nostre lloc, una educació pública de veritat. Però per això cal buscar nous referents que ens permetin una nova política, una nova organització i una nova metodologia de treball a l’educació pública, ja que la que ha estat en funcionament fins ara des de certes ideologies, avui dia resulta una mica obsoleta.
Si no es té clar què és l’educació pública, és impossible apuntalar alternatives i és fàcil, davant el descoratjament o desconcert, tornar al passat o assegurar que tota l’educació és pública perquè està subvencionada per les administracions. Una nova perspectiva de l’educació pública, sense deixar de banda els principis dels seus inicis, és necessària per anar construint una nova educació.
És cert que les vicissituds socials i polítiques del segle passat van repercutir en el qüestionament de tot el que està relacionat amb allò públic –amb el suport de certes ideologies imperants–, desdibuixant la frontera amb allò privat, que apareixia tan nítid en la modernitat. Avui dia, per a massa persones, s’ha difuminat la identificació amb una determinada ideologia i això és molt perillós. Aquest fet comporta un gran perill per a l’educació i la institució educativa: caure en la falta de compromís i acabar assumint les contradiccions que existeixen entre el món real i l’ensenyat com alguna cosa inevitable. L’educació pública podria formar part d’un escenari educatiu on predomini la lògica del mercat, amb els seus interessos economicistes –client, no ciutadà–, i de rendiment quantitatiu; i on es recuperi de forma velada, amb certa normalitat, la vella concepció de la neutralitat de l’aparell educatiu, sabent com sabem que no existeix ni és possible tal neutralitat en el camp educatiu. Una suposada neutralitat que a més tendeix a beneficiar a unes determinades ideologies no compromeses amb el canvi social en detriment de la majoria de la població i que és un argument perquè les classes dirigents puguin escollir escola mentre els que no puguin es limitin a la pública com mal menor.
Per contra, avui dia amb força van sorgint nous interessos, nous actors socials i formes diferents d’analitzar els contextos socials que es concreten a través de fòrums, moviments, grups, trobades, comunitats, etc., que comencen a perfilar un nou discurs democràtic, on l’educació pública té de nou una gran implicació educativa, torna a ser un instrument per estendre i aprofundir un discurs democràtic. És un nou procés que busca ser escoltat, que vol participar, que sap crear xarxes i saltar per sobre de les fronteres. L’educació pública se situa com a eix central i s’inscriu sense abandonar certs principis ideològics de la tradició de lluita per una democràcia real, i també per una institució educativa integradora, no segregadora i laica.
El repte de l’educació pública és com establir processos de revisió i de canvi a l’interior de les institucions educatives, de la seva cultura organitzacional, de la seva metodologia, i de suport de les polítiques educatives, perquè proporcionin als ciutadans i ciutadanes les capacitats que els permetin comprendre i interpretar la realitat, realitzar una lectura crítica dels esdeveniments i de l’entorn comunitari. L’educació pública ha de ser capaç de proporcionar elements per aconseguir una major independència de judici, de deliberació i de diàleg constructiu.
Seria ideal que en aquesta educació pública s’englobin tots els elements curriculars de l’educació en valors i els continguts curriculars rigorosos que promouen unes estructures cognitives, emocionals i ètiques de l’educació, al marge de misticismes caducs o patriotismes antiquats. El que històricament s’ha anomenat el desenvolupament d’una educació integral i que encara que avui dia no estigui de moda és un qualificatiu a reivindicar. Són desafiaments molt importants per a l’educació pública del futur, i per al futur de l’educació, que es dipositarà en mans dels educadors que han d’assumir aquesta consciència del públic i de què representa treballar per això.
L’educació pública ha de pretendre desenvolupar a aprendre a viure junts per a la construcció d’una veritable democràcia. Ser ciutadà o ciutadana és un procés que es pot generar a través de l’educació i la cultura i, per tant, a ser ciutadà o ciutadana s’aprèn i pot ser ensenyat. El dret a la ciutadania representa el dret a la llibertat, a la democràcia, a una nova manera de viure el sistema social. I això hauria de fer l’educació pública sense adoctrinament partidista i sense exclusió. I això l’hem de continuar defensant i ajudar a construir per una veritable escola pública.