Si ens remuntem a la història i considerem la revolució francesa com el naixement real de l’educació pública trobem els principis fonamentals encara vigents:
- El laïcisme del currículum
- Educar ciutadans autònoms
- Educar a tots i en totes les edats
- La separació escola-esglésies-poders
- La igualtat en l’accés a l’educació d’homes i dones
- El no sectarisme de les minories
Tornant a les arrels, també és cert que l’educació pública comença quan apareixen les noves formes de producció capitalista. O sigui, no neix per a la igualtat, sinó per millorar la instrucció en un món capitalista que necessita mà d’obra més instruïda. Serà posteriorment i, a base de moltes lluites, quan assumirà aquest paper de garant del públic, del que és de tots i per a tots, d’advocar per una educació pública no classista ni segregadora per promocionar i defensar la democràcia dels pobles.
Però avui dia encara continuem amb el debat de com ha de ser l’educació pública. En lloc d’acollir-se en les velles idees i concepcions del passat, on ha predominat un estancament de l’educació pública, hauríem de lluitar amb nosaltres mateixos i amb els altres per comprendre, interpretar i construir, des del nostre lloc, una educació pública de veritat. Però per això cal buscar nous referents que ens permetin una nova política, una nova organització i una nova metodologia de treball a l’educació pública, ja que la que ha estat en funcionament fins ara des de certes ideologies, avui dia resulta una mica obsoleta.
Si no es té clar què és l’educació pública, és impossible apuntalar alternatives i és fàcil, davant el descoratjament o desconcert, tornar al passat o assegurar que tota l’educació és pública perquè està subvencionada per les administracions. Una nova perspectiva de l’educació pública, sense deixar de banda els principis dels seus inicis, és necessària per anar construint una nova educació.
És cert que les vicissituds socials i polítiques del segle passat van repercutir en el qüestionament de tot el que està relacionat amb allò públic –amb el suport de certes ideologies imperants–, desdibuixant la frontera amb allò privat, que apareixia tan nítid en la modernitat. Avui dia, per a massa persones, s’ha difuminat la identificació amb una determinada ideologia i això és molt perillós. Aquest fet comporta un gran perill per a l’educació i la institució educativa: caure en la falta de compromís i acabar assumint les contradiccions que existeixen entre el món real i l’ensenyat com alguna cosa inevitable. L’educació pública podria formar part d’un escenari educatiu on predomini la lògica del mercat, amb els seus interessos economicistes –client, no ciutadà–, i de rendiment quantitatiu; i on es recuperi de forma velada, amb certa normalitat, la vella concepció de la neutralitat de l’aparell educatiu, sabent com sabem que no existeix ni és possible tal neutralitat en el camp educatiu. Una suposada neutralitat que a més tendeix a beneficiar a unes determinades ideologies no compromeses amb el canvi social en detriment de la majoria de la població i que és un argument perquè les classes dirigents puguin escollir escola mentre els que no puguin es limitin a la pública com mal menor.
Per contra, avui dia amb força van sorgint nous interessos, nous actors socials i formes diferents d’analitzar els contextos socials que es concreten a través de fòrums, moviments, grups, trobades, comunitats, etc., que comencen a perfilar un nou discurs democràtic, on l’educació pública té de nou una gran implicació educativa, torna a ser un instrument per estendre i aprofundir un discurs democràtic. És un nou procés que busca ser escoltat, que vol participar, que sap crear xarxes i saltar per sobre de les fronteres. L’educació pública se situa com a eix central i s’inscriu sense abandonar certs principis ideològics de la tradició de lluita per una democràcia real, i també per una institució educativa integradora, no segregadora i laica.
El repte de l’educació pública és com establir processos de revisió i de canvi a l’interior de les institucions educatives, de la seva cultura organitzacional, de la seva metodologia, i de suport de les polítiques educatives, perquè proporcionin als ciutadans i ciutadanes les capacitats que els permetin comprendre i interpretar la realitat, realitzar una lectura crítica dels esdeveniments i de l’entorn comunitari. L’educació pública ha de ser capaç de proporcionar elements per aconseguir una major independència de judici, de deliberació i de diàleg constructiu.
Seria ideal que en aquesta educació pública s’englobin tots els elements curriculars de l’educació en valors i els continguts curriculars rigorosos que promouen unes estructures cognitives, emocionals i ètiques de l’educació, al marge de misticismes caducs o patriotismes antiquats. El que històricament s’ha anomenat el desenvolupament d’una educació integral i que encara que avui dia no estigui de moda és un qualificatiu a reivindicar. Són desafiaments molt importants per a l’educació pública del futur, i per al futur de l’educació, que es dipositarà en mans dels educadors que han d’assumir aquesta consciència del públic i de què representa treballar per això.
L’educació pública ha de pretendre desenvolupar a aprendre a viure junts per a la construcció d’una veritable democràcia. Ser ciutadà o ciutadana és un procés que es pot generar a través de l’educació i la cultura i, per tant, a ser ciutadà o ciutadana s’aprèn i pot ser ensenyat. El dret a la ciutadania representa el dret a la llibertat, a la democràcia, a una nova manera de viure el sistema social. I això hauria de fer l’educació pública sense adoctrinament partidista i sense exclusió. I això l’hem de continuar defensant i ajudar a construir per una veritable escola pública.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada