Google+ Badge

dimecres, 8 de febrer de 2017

L’ús i mal abús dels termes pedagògics

Els polítics i tertulians, per la seva banda, són molt donats a dir: “Hem de fer o s’ha de fer pedagogia”. ¿Per què en lloc d’omplir-se la boca de fer pedagogia i fer didàctica no miren de millorar-la en l’educació dels ciutadans?

 
 
Aquesta reflexió ja fa temps que la volia fer, però arran del cas del jutge Santiago Vidal he pensat que ara era el moment.  No entraré en l’afer del jutge, ja que altres persones i mitjans n’han parlat en excés i encara cueja. La meva reflexió ve per les seves excuses sobre per què va dir el que va dir. Deia en un comunicat: “He fet unes declaracions en un to col·loquial, intentant ser didàctic en el procés, però és evident que, preses en la seva literalitat, no s’ajusten a la realitat”. O sigui, que la didàctica li permetia ser mentider o en paraules actuals utilitzar una potsveritat que ja s’analitza des de 1992 i que s’ha posat de moda amb l’elecció de Trump. La postveritat implica que les persones atenen menys als fets objectius que a les emocions i creences. O postmentida, que ja no ho sé exactament.
Els polítics i tertulians, per la seva banda, són molt donats a dir: “Hem de fer o s’ha de fer pedagogia”, “farem pedagogia”, “al govern li falta pedagogia” o alguna frase similar on se cita la pedagogia. I segur que per a molta gent que no és del món de la pedagogia li deu sonar a alguna cosa important, acadèmica, sumptuosa o, al menys, curiosa. O sigui, que la responsabilitat de mal govern, de no arribar bé a l’elector, de corrupció mal explicada, de mentides dites… és de la pedagogia i la seva didàctica, i el consol dels conferenciants és que fer un discurs didàctic serveix per entusiasmar les masses, digui el es digui.
Ja sabem que el concepte pedagogia es dedica als sabers educatius, però avui dia no és pura tècnica, sinó que comprèn molts aspectes ètics i morals. Paolo Freire ens deia que utilitzar la pedagogia exigeix sempre saber escoltar, que tots sempre aprenem, o que estudiar no és un procés mitjançant el qual es consumeixen idees, sinó que estudiar és crear precisament aquestes citades idees. ¿És això el que pretenen els polítics quan parlen de pedagogia? ¿O únicament pretenen parlar de millorar la comunicació, que és més simple i més normal, o del seu fracàs al no arribar a la gent amb les seves propostes?
El jutge esmentat abans feia els seus discursos com a eina didàctica. Per no entrar en disquisicions acadèmiques, la didàctica pretén millorar l’ensenyament amb una finalitat de millorar l’aprenentatge i la vida social del que aprèn. ¿Pretenia millorar la vida, el jutge? Potser sí, però no utilitzava un procés didàctic sinó que mobilitzava les emocions (postveritat o postmentida?) encara que és possible que les seves paraules fossin didàctiques, ja que s’adequaven a l’auditori, que és un dels principis de la didàctica. Però no és una excusa, el seu didactisme discursiu.
I mentre els que exerceixen la pedagogia i la didàctica escolten aquestes paraules, veuen que les utilitzen en un abús i mal ús del que ells practiquen amb molt d’esforç. I que, a més, a la realitat, els tenen poc en compte. Molta pedagogia i didàctica en els seus discursos i res dels pedagogs. ¿Per què en lloc d’omplir-se la boca de fer pedagogia i fer didàctica no miren de millorar-la en l’educació dels ciutadans? Que facin comunicació i política, que és el que volen dir i han de fer, i deixin els termes pedagogiadidàctica en pau i no els utilitzin com el seu comodí d’incompetència

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada